El català, l'escola, Twitter, Roc Casagran i en Ganyet
253
post-template-default,single,single-post,postid-253,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,footer_responsive_adv,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-10.1.2,wpb-js-composer js-comp-ver-5.1.1,vc_responsive

El català, l’escola, Twitter, Roc Casagran i en Ganyet

Ahir dimarts, cap a quarts de 10 del vespre, em va agafar un rampell i vaig escriure un seguit de tuits parlant de la meva preocupació pel nivell de català del meu fill gran, reusenc de naixement, cursant P4 a una escola pública de Reus en la qual l’ambient és bàsicament catalanoparlant, d’un ambient cultural mitjà força alt i amb un ús de la llengua catalana força majoritari. Venia a dir que no puc entendre com és que abans d’entrar a P3 al meu fill no “se li queien les coses”, no es preguntava “què hi fica aquí” ni assentia a les meves paraules amb un “vale”. Què ha passat aquests dos anys a l’escola catalana per què el nivell de català hagi minvat tant? Us deixo aquí la sèrie de tuits:

 

Fins aquí tot força normal. Jo, mentalment, tenia molt clar que passaria el que ens acostuma a passar als que tenim 395 seguidors a Twitter, o sigui, res de res. Ningú diu ni ase ni bèstia i la vida continua el seu camí. Doncs la meva sorpresa vingué quan em trobo una cita del reconegut professor, escriptor, tertulià, sabadellenc i tuitaire Roc Casagran. Concretament aquesta:

Esgarrifa’t perquè des d’aquell moment, i ja fa 24 hores, no he parat de rebre notificacions al mòbil amb respostes, likes, retuits, citacions i tota mena de coses que es puguin fer a Twitter. Noi, Roc, tens una ona expansiva que fa por. Clar que per acabar-ho d’adobar s’hi va afegir en Josep Maria Ganyet i l’efecte ja va ser demolidor. L’últim recompte que he fet és que el tuit l’han llegit 5.800 persones (14,5 vegades més de la gent que em segueix) i hi ha hagut 880 interaccions. Doncs resulta que sí, que aquest tema que em balla sovint pel cap li interessa a la gent, i molt. Cal dir que no s’ha colat cap “hater” a la conversa i això ha provocat que el debat hagi sigut molt sa i saludable. Hi ha opinions per tot però hi ha alguns punts en els quals la immensa majoria hem estat d’acord:

– El Canal Súper3 no és el canal de referència dels nostres fills. Ells volen veure el ClanTV amb la Peppa Pig, la patrulla canina i el Ben i la Holly. Desconec quin és el motiu real, potser els dibuixos japonesos ja no tenen la tirada de temps passats i els anglosaxons arriben molt millor, el màrqueting que es fa fora de la tele és molt millor el dels dibuixos anglosaxons, el castellà entra millor per veure la tele,… La veritat és que no en tinc ni idea, però que Televisió de Catalunya ha perdut la batalla dels més petits té més consens que el referèndum del Principat.
– El nivell de català dels menuts de casa és més dolent del que voldríem els pares, cosa que provoca que ens “posem les piles” i el parlem millor del que ho hem fet mai. En som responsables i actuem com a tals.
– Existeix la percepció que la salut del Català és molt més crítica a l’àrea metropolitana de Barcelona que a la resta del Principat.
– La batalla per l’ús de la llengua al pati, per exemple, se l’endú el castellà per golejada.
– El nivell de català exigit a magisteri, actualment, sembla ser que pot ser insuficient per donar resposta a la problemàtica lingüística entre dues llengües que han de coexistir (i una és immensament més gran que l’altra).
– El nivell de català de professors de secundària i universitat també genera conflicte, no sent sempre l’esperat per algú amb la formació i responsabilitat que la seva tasca demanda.

Una dels apartats que em té especialment preocupat és el que té a veure amb quin nivell de català considerem acceptable per la generació dels nostres fills. Ens hem de conformar amb un català on “se’ns caiguin les coses” pensant que pitjor seria que el castellà se’ns mengés del tot o cal lluitar amb ungles i dents perquè el català que usin els nostres fills sigui correcte i no només acceptable? Com podem transmetre la necessitat de mimar la nostra petita llengua, d’estimar-la i defensar-la com a part d’un mateix?

Trobo que aquest és un tema apassionant i estic molt emocionat que el debat s’hagi desenvolupat amb molt de respecte, parlant en tot moment de llengua, evitant discursos polítics estèrils i que al Principat ens segueixi preocupant un tema tan complex com és l’ús de la llengua pròpia. Serem capaços de traslladar aquesta necessitat de mantenir la nostra llengua tal i com és i de no deixar que la decidia se l’emporti riu avall?

P.D. Disculpeu les faltes ortogràfiques, lèxiques i d’expressió que puguin haver al text, que segur que n’hi ha. La vida té aquestes ironies.

1Comment
  • En defensa d'Esport3, contra el minut a minut | Fosbury
    Posted at 01:34h, 20 abril Respon

    […] que no és l’únic. És indispensable guanyar la referencialitat de la programació infantil (en caiguda lliure, com bé ha constatat des de Reus l’Oriol Pujols), tornar a apostar per la franja juvenil o bé oferir una programació cultural digna, valenta i […]

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies