La mort de Carles Capdevila i l'estat de la lluita contra el càncer
498
post-template-default,single,single-post,postid-498,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,footer_responsive_adv,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive
Carles-Capdevila - Oriol Pujols

La mort de Carles Capdevila i l’estat de la lluita contra el càncer

La mort del periodista Carles Capdevila ha deixat tot el país en estat de xoc. Ens vam llevar divendres amb la terrible notícia i de llavors ençà molta gent ha intentat mostrar el seu condol de moltes maneres diferents i mitjançant tot tipus de canals (xarxes socials, articles als diaris, tertúlies radiofòniques, converses amb amics,…). Poques persones han sigut capaces de crear tanta unanimitat al voltant de la seva figura, del seu llegat, com en Carles Capdevila que, tot i dirigir un diari amb una línia política força marcada, ha rebut admiració i respecte de tot l’espectre polític català i espanyol.

Carles Capdevila era una gran persona, intel·ligent, amb un gran sentit de l’humor, amiga de molta gent i apassionat de la seva feina, la de periodista, la qual va exercir sempre amb una ètica poc comuna en gent del seu càrrec. Carles Capdevila va rebre l’encàrrec de dirigir un diari de nova creació, l’ARA, en un moment difícil per la premsa de paper. A la vista està, llegint el que diuen els qui van ser companys seus al diari, que va fer una gran tasca, tant a nivell professional com humana.

És aquesta, doncs, la raó per la qual tothom ha sentit tant la mort de Carles Capdevila? Cadascú tindrà les seves raons per sentir més o menys la mort d’altri, però el grau de desencís popular ha de respondre a alguna raó superior al propi personatge.

No heu sentit, en algun moment d’aquest cap de setmana, que una pregunta us ressonava pel cap? Com pot ser que algú tan estimat, tan bona persona, amb una bona situació econòmica i amb un futur tan brillant i ple de reptes com ell no hagi superat un càncer? Tan malament estem encara en la batalla contra el càncer? Els qui tinguin la desgràcia d’haver viscut recentment alguna experiència amb el càncer potser no s’esperaven un final millor, però estic convençut que la resta ens haguéssim jugat més d’un pèsol que en Carles, l’alegre i rialler Carles Capdevila se’n sortia.

Ens hem posat un mirall davant i com a societat ens hem hagut d’empassar un gripau molt indigest. A Reus tenim la sort de contar amb un parell de vivències amb final feliç que ens han fet pujar molt la moral col·lectiva. El periodista Josep Baiges i el cantautor Fitu Luri han sobreviscut a un càncer, ho han pogut escriure i/o cantar i la resta ho gaudim com si del nostre pare, germà, tiet i fill es tractés. Malauradament, però, aquests dos casos, per més populars que siguin, no són representatius de la realitat que ens està tocant viure.

Tenim un exercit d’investigadors i investigadores treballant cada dia i arreu del món per acabar amb aquesta malaltia. Tenim grans noms catalans al capdavant dels millors centres del món en investigació sobre el càncer que, de tant en tant, ens fan arribar notícies esperançadores en l’estat de les investigacions. Els qui tenim la sort de viure en la bombolla de no tenir cap familiar malalt de càncer en aquests moments hem caigut en la temeritat de pensar que tot avança molt ràpidament i que d’aquí molt poc les cadenes de tot el món obriran els telenotícies anunciant, per fi, la troballa de la cura definitiva contra el càncer.

La mort de Carles Capdevila ens ha posat als morros la crua realitat: l’any 2016 es van diagnosticar a Catalunya 38.600 nous casos de càncer. Anualment moren a Catalunya 15.700 persones a causa del càncer (segons dades de l’IDESCAT). Tots teníem el convenciment que algú com en Carles Capdevila se’n sortiria, que s’ho mereixia i que el país no perdria algú de la seva dimensió, però el tràgic final ens ha deixat a tots una mica més tristos i desencisats en la lluita contra el càncer.

A mi només em passa pel cap exigir que qui tingui poder de decisió posi diners allà on fan falta, als laboratoris, als investigadors i que els deixi treballar. Mentrestant deixem de fumar, canviem els hàbits alimentaris, fem una hora d’esport al dia, apostem per l’agricultura ecològica, deixem de fabricar motors de combustió i adaptem els nostres horaris als que ens marca la natura. Potser no serveix de res, però sense cap tractament 100% efectiu la prevenció és l’únic bon aliat que tenim.

Carles, allà on siguis, que la terra et sigui lleu.

Vull dedicar aquest petit article a la memòria del Padrí, el tiet Toni, l’avi Joan i l’àvia Maria, totes elles víctimes d’un càncer. Us estimo i us trobo molt a faltar.

No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies